Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tecnologia. Mostrar tots els missatges
Descobrim la profunditat en dibuixos plans (l'efecte 3D)
Tots hem sentit a parlar del 3D, segurament per les pel·lícules
en tres dimensions. Però la qüestió és:
per què ho veiem així? I com s’aconsegueix?
Per començar, el fet que hi vegem en tres dimensions és
causat perquè tenim dos ulls, i com que cada un capta una imatge
lleugerament diferent de l’altre, el nostre cervell ho interpreta i podem percebre la profunditat. Per això si aconseguim que a cada ull hi arribi una imatge una
mica diferent, com si cada una fos la que un ull aconseguiria veure per si sol, aconseguim
percebre una profunditat que realment no existeix.
Ja una de les primeres tècniques, força antiga, consistia en
fer dos dibuixos pràcticament iguals, però des d’un punt de vista una mica
diferent. Llavors es posava un paper o obstacle allargat i pla entre les dos imatges, que s'allargava fins el punt intermig dels ulls, obligant cada ull a veure una única imatge. Un inconvenient d’aquest
mètode era que feia falta molt concentració per aconseguir percebre la profunditat.
Més endavant, amb l’aparició de les pantalles es va aconseguir crear
aquest efecte en imatges en moviment, amb el clàssic efecte bicolor. Això
s’aconsegueix emetent cada imatge en un to de color diferent, normalment vermell
i verd o blau. Amb unes ulleres d’aquests mateixos colors es filtra el color
contrari i només es pot veure una imatge amb cada ull. Per exemple, si la imatge vermella és la que ha d’anar dirigida a l'ull dret, el color del vidre
vermell serà el de l'ull esquerre i viceversa. El problema d’aquest mètode és
que es perd el color original de les imatges i no és dels més eficaços.
Ara bé, actualment amb la millora de les noves tecnologies hem aconseguit crear mètodes més sofisticats per veure el 3D. Un dels més usats consisteix en la polaritzarització de la llum. Per exemple, si en una pantalla que permeti la polarització de la llum en dues direccions emetem dues imatges polaritzades (d’una forma diferent), aleshores, si utilitzem unes ulleres, es filtrarà la la llum polaritzada i cada ull només rebrà una sola imatge. Això permet distingir els colors amb molta facilitat. Tanmateix, si la polarització és horitzontal en un ull i vertical en l'altre, girant el cap perdrà eficàcia.
Un altre mètode molt utilitzat consisteix en sincronitzar
les ulleres amb la pantalla. En sincronitzar-les, la pantalla emet les dues
imatges alternativament a gran freqüència, i les ulleres fan tornar un vidre
opac i l’altre transparent a la mateixa freqüència que la pantalla. És
d’aquesta manera que cada ull només veu una de les dues perspectives (com tots
els processos per veure el 3D). Aquesta sincronització
s’aconsegueix mitjançant un detector i un emissor
de llum infraroja, situats a les ulleres i a la pantalla.
Com hem vist, ja fa temps que s’intenta crear un efecte de
profunditat en les imatges planes, i tot i que al principi era molt simple o bé
de mala qualitat, cada cop s’aconsegueixen millors resultats gràcies a les
noves tecnologies.
Les centrals hidroelèctriques
A
Espanya tenim ni més ni menys que vuit cents centrals hidroelèctriques. Com el seu
nom indica, transformen l’energia de l’aigua en energia elèctrica. Analitzem
una mica com funcionen aquest tipus de centrals!
La
base del seu funcionament és una presa d’aigua, situada normalment a rius, en
què s’acumula aigua formant un embassament. Per tal de generar un salt d’aigua
l’energia del qual pugui esdevenir electricitat, hi ha una diferència de nivell
entre la part anterior de la presa i la part posterior.
Aquesta
presa està regulada per unes comportes automatitzades, com es pot veure a la
imatge. Quan el nivell d’aigua acumulada és suficient, les comportes s’obren i
l’aigua cau.
Recordem
que, en ésser aigua a una alçada considerable, té molta energia potencial gravitatòria. Quan
les comportes s’obren, i a mesura que l’aigua va perdent alçada, l’energia
potencial va transformant-se en energia cinètica, és a dir, va obtenint
velocitat.
Al
final de la presa hi ha unes turbines. Quan l’aigua hi arriba, les fa moure; l'aigua perd energia cinètica i la traspassa a les turbines. Aquestes
turbines estan unides a un alternador mitjançant un eix. Aquest eix s’excita
mitjançant corrent contínua i el moviment de la turbina, així que indueix
corrent alterna a les bobines de l'alternador. Això s’aconsegueix amb un
generador de corrent contínua que és solidari a la turbina, que és l’encarregat
d’excitar els pols del rotor de l’alternador.
A
continuació hi ha una estació transformadora, que s’encarrega de elevar la
tensió per tal de reduir les pèrdues; i finalment només cal que l’electricitat
sigui distribuïda!
Un
cop l’aigua ha fet la seva funció, és tornada al riu, situat a sota de la
central hidroelèctrica. Ja pot tornar de forma tranquil·la al seu curs habitual. De forma ecològica, hem obtingut electricitat!
Tele ...què? –Teletransportació!
En una de les entrades passades vam estar parlant d’una possible forma amb la qual viatjaríem en el futur. Avui parlarem d’una que és molt especial i molt utilitzada en la ciència ficció. Analitzarem l’estat actual de la teletransportació.
Consisteix a convertir un objecte físic a informació, enviar-la a un altre lloc i allà utilitzar-la per a construir un objecte que sigui còpia de l’original.
La primera teletransportació va ser possible al 1998 per científics del Caltech, que van aconseguir teletransportar un fotó a una distància d’un metre. En l’actualitat hem aconseguit traslladar-los fins a 100 km. Veient això ens preguntem: Com és possible que anem tan endarrerits en aquest tema?
L’explicació rau en el principi d’incertesa de Heisenberg, que diu que podem saber la velocitat d’una partícula o la seva localització, però no les dues a la vegada. Això xoca amb la teletransportació! Necessitem saber la posició i la velocitat de cada partícula per a després construir el cos igual. Com això va en contra nostra, hem d’utilitzar un mètode basat en la triangulació amb fotons.
És hora de fer números! La nostra idea és teletransportar una persona. Si cadascuna té uns 10^28 àtoms en el cos. Suposant que aconseguíssim triangular cadascun, digitalitzar-los, enviar-los i reconstruir-los, trigaríem uns 4,5x10^18 anys. 350 000 vegades més que l’edat del nostre Univers! I és que s’ha calculat que en el cos humà (comptant cos + memòria) ocupem uns 3,2x10^32 GB! Xifres massa grans, que fan veure que trigarem molts anys en teletransportar-nos.
Tot i això, encara tenim un altre problema. En la teletransportació, l’objecte que hi ha al principi no és el mateix que hi ha al final. El que fem és destruir el primer per poder llegir la informació dels seus àtoms i després reconstruir-ho més lluny. En el cas d’una persona això representaria morir al principi, però estaria viu a després de ser reconstruït?
Tema realment difícil, a hores d’ara, només queda esperar fins a que els ordinadors avancin molt més per a enviar informació molt més ràpidament. Mai hem de perdre l’esperança!





