dimecres, 28 d’agost del 2013
Entrada escrita per Josep Domingo-Domènech i Marc Cárceles-Cordón
Després d’incomptables intents de trobar la cura definitiva a qualsevol malaltia, queda patent ja l’irrefrenable desig humà de cercar la immortalitat o, si més no, de viure una vida llarga i saludable. És partint d’aquesta situació que és totalment justificable l’actitud de preocupació que la humanitat té envers una de les epidèmies del segle vint-i-ú: el càncer.
Entendre la naturalesa del càncer és el primer pas per curar-lo. Ara, després de tantes vides llevades i tantes carreres enfocades a entendre’l ja és de coneixement comú que el càncer és un creixement desproporcionat i descontrolat d’un grup de cèl•lules que, jugant a ser immortals i agrupant-se en masses anomenades tumors malignes, envaixen teixits i dificulten o impossibiliten la seva funció.
Donat que totes les complicacions s’originen d’aquest creixement absurd de cèl•lules i de la rapidesa amb què ho fan, la quimioteràpia aviat es consolida com a tractament estàndard per aturar aquestes invasions actuant contra qualsevol cèl•lula que es reprodueixi de manera descontrolada. I tot i que és cert que la quimioteràpia sovint té èxit en quant a la reducció del volum del tumor i augmentant la supervivència dels malalts, els científics s’adonen que no és el tractament definitiu.
El problema s’arrela en què els agents quimioterapèutics, sense saber ben bé a on apunten, eliminen solament les cèl•lules en divisió. Òbviament, enmig de la destrucció moltes cèl•lules tumorals cauen derrotades, però, com és possible que després de l’exposició a la quimioteràpia certes cèl•lules morin, mentre d’altres segueixin contribuint a la progressió de la malaltia, sense resultar afectades? La resposta es troba dins del tumor mateix: la resistència adquirida o secundària a la quimioteràpia s’origina en l’heterogeneïtat intratumoral. El fet que en el tumor hi hagi cèl•lules distintes significa que no totes elles segueixen el mateix camí davant els agents quimioterapèutics i que, per tant, mentre unes cèl•lules efectivament moren, les altres sobreviuen.
Paral•lelament a aquests estudis, el món científic ha posat especial interès a un concepte molt esperançador pel futur mèdic: la cèl•lula mare. Davant la premissa que en el cos humà existeixen cèl•lules indiferenciades que són capaçes de mantenir la seva indiferenciació mentre donen a llum cèl•lules més diferenciades, ens adonem que també en el càncer ha d’existir una subpoblació de cèl•lules canceroses que, si bé corruptament, facin el mateix paper que la cèl•lula mare fa en el teixit sa. Tanmateix estudis recents han demostrat que la quimioteràpia no és capaç de destruir aquestes cèl•lules mare canceroses, éssent reponsable aquesta població cel•lular de la reaparició del tumor i de la recaiguda de la malaltia. És aleshores que podem explicar per què el pacient recau i el tumor progressa tot i haver respòs inicialment a la quimioteràpia.
En l’actualitat, l’avantguarda mèdica va més enllà del plantejament quimioterapèutic i busca curar el càncer mitjancant l’eliminació de les cèl•lules mare canceroses. Al cap i a la fi, desenvolupar una teràpia que aconsegueixi destruir aquesta subpoblació de cèl•lules significa atacar directament els comandants d’un exèrcit de soldats que sense ordres no saben per on progressar, i sembla ser també (per ara) la estratègia més efectiva de guanyar la guerra contra el càncer.
Sobre l'autor
 |
Josep Domingo-Domènech treballa a l'hospital Mount Sinai de Nova York i està al capdavant de molts projectes científics relacionats amb el càncer.
L'any passat va protagonitzar un gran descobriment sobre com les cèl·lules mare d'un tumor cancerós es tornen resistents a la quimioteràpia.
Vegeu-ho:
|
T'ha agradat l'article?
Si us plau, ajuda'ns a difondre'l!
