Si fem passar la llum del Sol per un prisma observarem que l'arc de Sant Martí que en resulta té una sèrie de línies fosques, com si es tractés d'un codi de barres. Passa el mateix amb la llum de qualsevol altra estrella. Aquestes línies s'anomenen "línies de Fraunhofer" i ens indiquen la composició química d'aquests astres amb llum pròpia.

William Hyde Wollaston les va descobrir al 1802, però va ser Joseph von Fraunhofer qui es va dedicar a estudiar-les detalladament al 1814 i qui va donar-los el nom. Fraunhofer va aconseguir distingir més de 550 línies, que va anar classificant amb lletres. Aquí se'n mostres les principals:

Aquestes línies apareixen en les longituds d'ona que no ens arriben perquè són absorbides pels gasos que formen el Sol (i, en molta menys quantitat, pels gasos que formen l'atmosfera de la Terra), és a dir, cada línia es correspon amb un element químic en un estat concret. Així van saber que la nostra estrella conté (a part d'hidrogen i l'heli) elements com el carboni, l'oxigen, el sodi, el calci, el magnesi i el ferro, entre d'altres.

Un aparell molt pràctic per observar les "línies de Fraunhofer" de la llum són les xarxes de difracció, que difracten la llum que passa per elles, descomposant-la en l'espectre (com si es tractés d'un prisma) i mostrant les línies fosques que conté. Un CD, si li projectem llum, actua d'una manera semblant a les xarxes de difracció.

A part del Sol, podem fer servir les xarxes de difracció amb qualsevol altre feix de llum. Per exemple, si hi fem passar la llum d'un fluorescent hi apareixeran les "línies de Fraunhofer" dels elements químics que conté dins del tub o, si hi fem passar un llum de neó, apareixeran línies fosques a les longituds d'ona corresponents al neó.