Tots hem sentit a parlar del 3D, segurament per les pel·lícules en tres dimensions. Però la qüestió és:  per què ho veiem així? I com s’aconsegueix?

Per començar, el fet que hi vegem en tres dimensions és causat perquè tenim dos ulls, i com que cada un capta una imatge lleugerament diferent de l’altre, el nostre cervell ho interpreta i podem percebre la profunditat. Per això si aconseguim que a cada ull hi arribi una imatge una mica diferent, com si cada una fos la que un ull aconseguiria veure per si sol, aconseguim percebre una profunditat que realment no existeix.

Ja una de les primeres tècniques, força antiga, consistia en fer dos dibuixos pràcticament iguals, però des d’un punt de vista una mica diferent. Llavors es posava un paper o obstacle allargat i pla entre les dos imatges, que s'allargava fins el punt intermig dels ulls, obligant cada ull a veure una única imatge. Un inconvenient d’aquest mètode era que feia falta molt concentració per aconseguir percebre la profunditat.

Més endavant, amb l’aparició de les pantalles es va aconseguir crear aquest efecte en imatges en moviment, amb el clàssic efecte bicolor. Això s’aconsegueix emetent cada imatge en un to de color diferent, normalment vermell i verd o blau. Amb unes ulleres d’aquests mateixos colors es filtra el color contrari i només es pot veure una imatge amb cada ull. Per exemple, si la imatge vermella és la que ha d’anar dirigida a l'ull dret, el color del vidre vermell serà el de l'ull esquerre i viceversa. El problema d’aquest mètode és que es perd el color original de les imatges i no és dels més eficaços.

Ara bé, actualment amb la millora de les noves tecnologies hem aconseguit crear mètodes més sofisticats per veure el 3D. Un dels més usats consisteix en la polaritzarització de la llum. Per exemple, si en una pantalla que permeti la polarització de la llum en dues direccions emetem dues imatges polaritzades (d’una forma diferent), aleshores, si utilitzem unes ulleres, es filtrarà la la llum polaritzada i cada ull només rebrà una sola imatge. Això permet distingir els colors amb molta facilitat. Tanmateix, si la polarització és horitzontal en un ull i vertical en l'altre, girant el cap perdrà eficàcia.

Un altre mètode molt utilitzat consisteix en sincronitzar les ulleres amb la pantalla. En sincronitzar-les, la pantalla emet les dues imatges alternativament a gran freqüència, i les ulleres fan tornar un vidre opac i l’altre transparent a la mateixa freqüència que la pantalla. És d’aquesta manera que cada ull només veu una de les dues perspectives (com tots els processos per veure el 3D). Aquesta  sincronització s’aconsegueix mitjançant un detector i un emissor de llum infraroja, situats a les ulleres i a la pantalla.

Com hem vist, ja fa temps que s’intenta crear un efecte de profunditat en les imatges planes, i tot i que al principi era molt simple o bé de mala qualitat, cada cop s’aconsegueixen millors resultats gràcies a les noves tecnologies.