dissabte, 9 de novembre del 2013
Amb més de 30 trilions de cèl·lules, el cos humà és el producte d'una associació amb un nivell d'organització que trenca qualsevol esquema imaginable. Neurotransmissors, marcadors, receptors i altres molècules orquestren, en conjunt, un tràfic vesicular caòticament organitzat: és l'anomenat diàleg cel·lular.
Com és que podem reaccionar quasi instantàniament quan ens cremem el dit del peu, tot i el gran nombre de cèl·lules que separen el dit del cervell? I, de tal manera sorprenent, com és possible que el nostre sistema immunitari sigui capaç de reaccionar de manera tan organitzada davant d'una infecció, tot i el gran nombre de cèl· lules que participen en el procés i la distància que han de recórrer? La resposta a aquestes preguntes (i a moltes més de similars) es basa en els principis d'un determinat tipus de transport cel·lular: el transport vesicular.
Cada cèl·lula és similar a una fàbrica especialitzada en un tipus concret de bé. Segons les seves pròpies regles internes (material genètic) i distribuïdes normalment segons aquesta mateixa funció (en teixits, per exemple), les cèl·lules sintetitzen i distribueixen per tot l'organisme determinades molècules que regulen, controlen i executen funcions essencials pel manteniment de la vida. La seva importància és tal que el seu malfuncionament provoca desordes dels sistemes immunitari i nerviós i diabetes.
La maquinària de transport vesicular es basa en dos pathways o camins cel·lulars: un és el d'incorporació de la vesícula o endocitosi, pel qual la cèl·lula incorporarà aquelles molècules que necessiti; i l'altre és el procés invers, de sortida o exocitosi, pel qual la cèl·lula alliberarà les molècules que així ho requereixi el cos (a traves de sistemes de regulació com hormones, per exemple).
Un exemple d'aquest tipus de transport en seria la producció i incorporació de la hormona insulina. Un cop aquesta és alliberada al torrent sanguini per un determinat tipus de cèl·lules (les cèl·lules beta pancreàtiques), la insulina és reconeguda pels receptors de les membranes de les cèl·lules diana com un estímul que provoca una resposta a nivell químic. En aquest cas, la reposta serà la incorporació de glucosa per part de la cèl·lula estimulada i el seu posterior emmagatzematge en la forma complexa de glucògen, fet indispensable pel correcte funcionament del metabolisme del cos humà.
Evidentment, si aquest mecanisme de transport no funciona correctament i, per una raó o altra, la insulina no pot ser alliberada (falla l'exocitosi) o reconeguda (falla l'endocitosi), les cèl·lules no podran incorporar glucosa al seu interior i en tindrem una concentració més elevada al torrent sanguini (hiperglucèmia), pel que desenvoluparem diabetes.
Com veiem, per tant, el correcte diàleg entre cèl·lules és necessari pel correcte funcionament del cos humà. Entre estímuls i respostes químiques, les vesícules es mouen a cegues per circuits microscòpics amb una precisió rigurosa, però imprescindible per la correcta realització de molts dels processos que ens mantenen en vida.
Pels seus respectius estudis sobre aquest mateix mecanisme de transport, tres científics americans han rebut enguany el Nobel de Medicina 2013. Més informació a:
Article del New York Times al respecte
La pàgina web oficial dels Premis Nobel
Cada cèl·lula és similar a una fàbrica especialitzada en un tipus concret de bé. Segons les seves pròpies regles internes (material genètic) i distribuïdes normalment segons aquesta mateixa funció (en teixits, per exemple), les cèl·lules sintetitzen i distribueixen per tot l'organisme determinades molècules que regulen, controlen i executen funcions essencials pel manteniment de la vida. La seva importància és tal que el seu malfuncionament provoca desordes dels sistemes immunitari i nerviós i diabetes.
La maquinària de transport vesicular es basa en dos pathways o camins cel·lulars: un és el d'incorporació de la vesícula o endocitosi, pel qual la cèl·lula incorporarà aquelles molècules que necessiti; i l'altre és el procés invers, de sortida o exocitosi, pel qual la cèl·lula alliberarà les molècules que així ho requereixi el cos (a traves de sistemes de regulació com hormones, per exemple).
Un exemple d'aquest tipus de transport en seria la producció i incorporació de la hormona insulina. Un cop aquesta és alliberada al torrent sanguini per un determinat tipus de cèl·lules (les cèl·lules beta pancreàtiques), la insulina és reconeguda pels receptors de les membranes de les cèl·lules diana com un estímul que provoca una resposta a nivell químic. En aquest cas, la reposta serà la incorporació de glucosa per part de la cèl·lula estimulada i el seu posterior emmagatzematge en la forma complexa de glucògen, fet indispensable pel correcte funcionament del metabolisme del cos humà.
Evidentment, si aquest mecanisme de transport no funciona correctament i, per una raó o altra, la insulina no pot ser alliberada (falla l'exocitosi) o reconeguda (falla l'endocitosi), les cèl·lules no podran incorporar glucosa al seu interior i en tindrem una concentració més elevada al torrent sanguini (hiperglucèmia), pel que desenvoluparem diabetes.
Com veiem, per tant, el correcte diàleg entre cèl·lules és necessari pel correcte funcionament del cos humà. Entre estímuls i respostes químiques, les vesícules es mouen a cegues per circuits microscòpics amb una precisió rigurosa, però imprescindible per la correcta realització de molts dels processos que ens mantenen en vida.
Pels seus respectius estudis sobre aquest mateix mecanisme de transport, tres científics americans han rebut enguany el Nobel de Medicina 2013. Més informació a:
Article del New York Times al respecte
La pàgina web oficial dels Premis Nobel
T'ha agradat l'article?
Si us plau, ajuda'ns a difondre'l!
Un article molt interessant!
ResponElimina