diumenge, 13 d’abril del 2014
Pràcticament tots els dies, a la televisió o en converses amb amics o familiars, apareix la paraula càncer. Darrera d'aquesta paraula, sentiments de por, tristesa o resignació, perquè és "l'emperador de tots els mals". Una malaltia que sembla ser de la nostra època, encara que ha acompanyat la humanitat des del principi. S'han trobat rastres del càncer en mòmies de fa mes de 3000 anys.
Què té d'especial aquesta malaltia, que fa que sigui tan destructiva i tan difícil de curar?
Per entendre com de difícil és curar el càncer, el primer que cal saber és que en realitat no és una malaltia, sinó un conjunt molt gran de malalties que tenen en comú un creixement exagerat i descontrolat de les nostres cèl·lules. Aquestes cèl·lules canceroses creixen, formant masses, tumors, que invadeixen els nostres teixits i òrgans fins que aquests deixen de funcionar i provoquen la mort de la persona. La paraula càncer prové del llatí i del grec, karkinos significa cranc, i fa referència a la forma amb la qual alguns tipus de càncer s'extenen pels teixits.
Com s'origina el càncer?
Cadascuna de les nostres cèl·lules té la informació genètica necessària (el seu ADN) per assegurar el seu correcte funcionament dins d'un ésser viu, i que farà que formi part del fetge o esdevingui una cèl·lula sanguínia, per exemple. Però si aquesta informació continguda en l'ADN canvia, mitjançant el que en ciència denominem mutacions, una cèl·lula normal pot transformar-se en una cèl·lula cancerosa. En molts aspectes és igual a les normals, però amb capacitat per dividir-se de forma descontrolada i amb noves funcions. Aquests dos aspectes són claus per entendre perquè és tan difícil eliminar el càncer. Per una banda, per la seva capacitat brutal de créixer i extendre's, i per l'altra, perquè com que són cèl·lules tan similars a les normals, poden mantenir-se amagades i invisibles al nostre sistema de defense, el sistema inmunològic.
Imatges en 3D d'una cèl·lula normal evolucionant a un càncer invasor (d'esquerra a dreta).
Fins fa relativament poc, l'únic tractament contra el càncer era la cirurgia. S'eliminava no només el tumor, sinó les zones del seu voltant, per tractar de netejar l'organisme. Tot i això, habitualment, el càncer tornava a aparèixer amb més violència. Més endavant van aparèixer drogues, compostos químis que, per les seves caractarístiques, eren tòxics per les cèl·lules tumorals, i per tant podien eliminarles, i molècules radioactives que de manera més localitzada també eren capaces d'eliminar les cèl·lules tumorals. Això va comportar el naixement de la quimioteràpia i la radioteràpia, que avui en dia segueixen sent imprescindibles en el tractament del càncer. Ara bé, aquestes formes de teràpia tenen un gran inconvenient: són molt agressives i produeixen molts efectes secundaris. Per què? Perquè no són capaces de distingir entre cèl·lules normals i les transformades o canceroses, i perquè en moltes ocasions no són capaces d'eliminar-les completament. És a dir, a banda de matar cèl·lules canceroses, també matem cèl·lules sanes.
Què podem fer? Tenim altres armes per combatre el càncer?
Permeteu-me una petita reflexió. Quan als nens se'ls pregunta: "Què vols ser de gran?", normalment les respostes tenen a veure amb el que ells consideren els seus herois: bombers, princeses, policies, astronautes, i més recentment futbolistes, actrius, models, o guanyadors d'un reality de televisió. Tot i això, molt poques vegades contesten: "Científic!".
Possiblement sigui culpa nostra, dels majors, els que no sabem transmetre'ls que els científics estan darrera de tots els avanços que ens ajuden a viure millor. No podríeu xatejar, ni whatsapejar-se sense els descobriments d'informàtics i enginyers; no tindríem vacuna contra la varicel·la o la grip, sense el treball de bioquímics o metges, entre d'altres.
Ara mateix, milers i milers de científics estan treballant per tractar de curar patologies. Científics, que potser de nens volien ser futbolistes o actrius i que ara posen el seu gra de sorra i tot el seu esforç per guanyar-li la batalla al càncer. Tots ells són herois, esperant que vosaltres volgueu seguir els seus passos. Gràcies a ells, cada vegada més sovint aparèixen notícies sobre els últims avanços tecnològics i descobriments per lluitar contra aquesta malaltia terrible.
M'imagino, fa més de 100 anys, a Paul Ehrlich, un nen alemany, que potser de petit volia ser director de cine, però que mai va somiar amb què una idea seva arribaria a revolucionar el tractament de moltes malalties, entre elles el càncer.
Seria possible unir una d'aquestes drogues que maten cèl·lules a una altra molècula per a què només actuï contra les cèl·lules tumorals?
Ell les va anomenar bales màgiques, que actuarien com els míssils teledirigits que estan tant de moda en les guerres actuals. I aquest va ser l'origen d'un nou tipus de tractament: la inmunoteràpia.
"Inmuno-" pel fet que es basa en unes proteïnes que formen part del nostre sistema inmunològic: els anticossos. El nostre sistema inmunològic s'encarrega de protegir l'organisme d'elements estranys causants de malalties. Com? Distingint entre el que és nostre i el que és estrany, i en aquest reconeixement, que és absolutament específic, els anticossos juguen un paper fonamental. Tenim milions d'anticossos capaços de reconèixer milions de molècules estranyes, i el que és més important, gràcies al treball de molts científics (Koller i Milstein, per exemple), som capaós de produir-los i modificar-los per fer-los encara més versàtils i millors.
Tornem una mica enrere. Les cèl·lules tumorals són quasi idèntiques a les cèl·lules normals, però només "quasi". Si aconseguíssim trobar alguna cosa que les diferenciï, un marcador tumoral, i aconseguíssim un anticos que les reconeixi, podríem fer que el nostre sistema inmunològic ataqui només a cèl·lules tumorals. Novament, milers de científics s'han centrat a buscar, i en molts casos trobar, aquests marcadors de les cèl·lules canceroses, per poder actuar contra elles sense afectar a les cèl·lules normals. La inmunoteràpia és específica, i per això no només evita els efectes secundaris del tractament tradicional, sinó que a més és més efectiu.
I si uníssim a aquests anticossos, que només actuen contra aquest tipus de cèl·lules tumorals, una droga o una toxina?
Obtindríem les inmunotoxines, les "bales màgiques" que va imaginar Paul Ehrlich fa mñes de 100 anys, i que ara són una esperança en la lluita contra el càncer.
Imagineu que un pacient amb un tipus de càncer concret (de còlon, per exemple) li subministrem una inmunotoxina capaç de reconèixer "el seu marcador tumoral". La inmunotoxina viatja per l'organisme, esquivant les cèl·lules normals fins arribar a l'intestí, i allà en el còlon troba la seva diana, el seu objectiu, les cèl·lules canceroses. Una vegada que les troba, s'uneix a elles i allibera al seu interior la toxina o droga que porta unida. Aquestes, gràcies a la seva naturalesa i a la seva activitat, maten a la cèl·lula cancerosa. Missió complerta. Enemic eliminat.
Es pot curar el càncer?
Alguns sí, d'altres encara no, però anem pel bon camí. Hem de seguir entenent com funcionen les nostres cèl·lules i com es transformen. Cal seguir construint nous dissenys d'inmunotoxines, de molècules, basades en els nostres anticossos, que siguin més eficaces. Cada vegada tenim més coneixement i més eines. Cal invertir recursos i temps. I sobretot, és necessari que quan als nens se'ls pregunti què volen ser de grans, cada vegada més responguin: "Jo, científic".
Escrit per Javier Lacadena, professor titular del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Facultat de Ciències Químiques, de la Universitat Complutense de Madrid.
Traducció de la revista ENCIENDE.
Escrit per Javier Lacadena, professor titular del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular, Facultat de Ciències Químiques, de la Universitat Complutense de Madrid.
Traducció de la revista ENCIENDE.
T'ha agradat l'article?
Si us plau, ajuda'ns a difondre'l!
